Des del pis de baix...

Hola, ex veïna del pis de dalt.
Ja ho veus, els nostres fills ja són més grans que l’edat que teníem quan ens varem conèixer. Endarrere ha quedat les reunions dels pares del Pau Casals i les excursions xirucaires que volien que féssim. Tot canvia, fins i tot el Pau Casals ja no està en el carrer Cardoner i ha deixat de ser una escola privada, ni la caserna que teníem davant i que els matins tocaven el timbal i els militars es passejaven amb tatans... Ni l´Autònoma està ja en un descampat encara que les cues per arribar-hi son més o menys les mateixes. Fins i tot la casa del carrer Sardenya, que quan hi érem era nova, ha hagut de canviar l’ascensor.
Som del mil·lenni passat, però déu n’hi do les coses que han passat. Fins i tot ara que han sortit nous estris que alguns ens les veiem i desitgem per no prendre mal (tant bé com funcionaven les màquines d´escriure). Sembla que son records de vells, però de vegades es bo enyorar un xic el passat. Com deia el Vázquez Montalban, “qualsevol temps passat va ser millor, érem més joves”, però també cal recordar aquella cançó del Serrat que diu que el millor que ens ha de passar encara està per venir.
De qualsevol manera, no està malament donar un cop d´ull al passat per adonar-nos que som uns privilegiats pel temps que ens ha tocat viure. Som la primera generació que no hem patit cap guerra, hem viscut la sortida d´una postguerra amb l´evidència que les coses anaven cada dia una mica millor. Vivim amb una ciutat raonablement cívica i tranquil·la on es pot sortir al carrer amb una certa seguretat.... Segurament els nostres fills les coses no els hi aniran tant be, però ja son grandets i els hi toca espavilar-se, es el seu moment i nosaltres sols ens queda fer esforços per no perdre massa el fil dels nous temps.
En qualsevol cas, per un i per altres, el futur comença cada dia.

Família Orta